En la nueva Europa de los fascismos -véase las hinchadas de la Eurocopa, los colegiales aburridos, Albiol o las señoras con gorrito estampado con la bandera británica- se agradece toda aparición pública del Papa Bergoglio, más aún si es para clamar al cielo contra el sopor occidental ante la deshumanización de los rerfugiados. Con todo, confieso que echo de menos al principesco Ratzinger. Escuchar cada uno de sus sermones era como leer a Thomas Mann. Y sospecho que tenía razón. Su empeño frente a los relativismos era certero; pero no creo que recetar doctrina y catequismo fuera la solución. Los fascismos siempre acuden cuando la evidencia de la ausencia de los Dioses se hace insoportable. Sin embargo, no podemos decretar su regreso y mucho menos su existencia. Aparte la cortinilla de la ventana y observe a su vecino demasiado humano, miedoso y atónito y abandonado de toda responsabilidad política. Los dioses se fueron para volver en sustancias menores que acarrean tragedias. Aparte las cortinas y vea como recorta con celo el césped del jardín. Lean, sino, la primera página de la "Muerte en Venecia". Y de paso se la acaban. Tal cual Ratzingers, paseando entre rosales con Petrarca bajo el brazo y sabiendo que solo les resta el solaz de saber sin poder hacer nada.
II
Vinc utilizant freqüentment la metáfora de l'equilibrista per referir-me a la situació política occidental. El subjecte en qüestió gairebé no avança per la vibràtil corda fluixa i tenim la certesa que caurà. El dubte és si ho farà de la banda de la regeneració de la cultura política per sortir dempéus de l'Era de la post-democràcia o si ho farà clamant per tal que vingui algú a posar ordre. Sóc enormement pessimista: Trump, Brexit, Rússia; negació d'auxili als refugiats, Àustria o el falaç reformisme de Macron, per enumerar-ne uns pocs.
Però també sóc conscient que habitem en l'ull de l'huracà històric, massa adherits al temps present per assegurar que aquesta no és un fase cap a una síntesi que qualli en la certesa que ha estat la regressió de la socialdemocràcia, reculada que habitem des de finals dels setanta, el que ens ha dut fins aquí.
Tant sols rellegint les línies anteriors, m'adono que progresso en el pessimisme.
III
Uno de los aspectos que me resultan más asombrosos y aborrecibles de lo que antes llamábamos "ideología dominante", es esa curiosa forma de fascismo que exhorta a los púberes al disfrute permanente y desacomplejado, y que les otorga de facto el derecho a la indolencia contumaz, mientras que, a la vez, exige a la adultez soportar las más viles humillaciones, responsabilidades, deberes y demás industrias de la competitividad y la miseria.
Nuestras escuelas son un espectáculo colosal en el cual los intérpretes se han quedado en blanco y sobreviven gracias a la ventrilocuía. Los powerpoint hablan por ellos.
Propondría decir "no" a los niños, aunque fuera de vez en cuando; exigir a los adolescentes aprobar la ESO con cierta dignidad; y, a la vez, me plantearía atreverse a levantar ni que fuera el dedo por algún que otro derecho laboral. Pero es que está muy mal visto. Pero que muy mal visto.
IV
Sembla que cada cop som menys el que pensem que l'atzucac acabarà en negociació. I això, malgrat que un cop analitzada la situació, no s'entreveu a l'horitzó cap altre desllorigador plausible: ningú en el concert internacional contempla una Espanya abandonada al seu deute, ni és factible que aquells que han protagonitzat unes mobilitzacions sense precedents a Europa (per la seva magnitud i constància), però que no sembla comptar amb suficient base social, acceptin res que per sota del reconeixament de la sobirania.
Així, hi haurà negociació. Però abans sembla bastant clar que els bàndols volen calibrar forces.
Així doncs, l'escenari no és tan impredictible com sembla i és determinant que la jornada de l'1-10 sigui exitosa.
Allí no decidirem el sí o el no. Però es decidirà quelcom tal vegada més capdal: la possibilitat de negociar allò que finalment refrendarem a les urnes des d'una posició que faci evident que l'indepentisme s'ha convertit en la primer projecte polític avui a Catalunya .Es votarà, però no aquest octubre i probablement no amb els actuals interlocutors que hi ha avui al gabinet del PP. El dia 1 no votem, prenem muscle. Em permeto dir que va per llarg si no esclata la impaciència, d'una banda i, de l'altra, no s'incorre en la humiliació. Es votarà i em permeto dir que el dia és vital.
V
Lamento tant haver de dir que en aquest país costarà molt tornar a pensar. Tant o més que constatar que Aznar -l'extrema dreta, secció neoliberal- acompleixi el seu auguri després d'haver traçat el paisatge pel que hem transitat en els darrers anys (Llei del sól, com emblema de la crisis econòmica i alteritat catalana per dibuixar l'enemic necessari de tot constructe feixista): el país està trencat.
Dues alternatives. La primera, es produeix una certa galvanització expansiva davant dels tics cada cop més autoritaris que venen de Madrid. La segona, Europa imposa una pax romana economicista que enquista el conflicte.
En tot cas, costarà molt tornar a pensar.
VI
Encara em demanen per què amb declaro antinacionalista. Només puc contestar amb una altra pregunta: "¿Et sorprèn que m'oposi a una ideològia que, encarnada principalment en el nacionalisme de matriu castellana, ens ha dut fins aquí?". Jo em limito a un laic independentisme; llegeixo Cervantes, Chirbes, Pla, Rodoreda i Houllebecq; i m'obstino a declarar-me catalanista, crític, internacionalista, socialdemòcrata, independentista cojuntural i classicista. Repeteixo per si no ha quedat clar: Liberal en tot, menys en la necessitat de regular dràsticament els mercats i en la cultura, que és sempre un fenomen exigent, bell i ardu.
VII
Després dels fets de l'1-O, la primera reflexió important es troba mirant les enquestes. És terrible. Hi ha moviments de plaques, sí, però les posicions de l'electorat estaven tan polaritzades abans de l'espectacle de furiosa violència de les forces d'assalt de l'Estat contra la meitat dels ciutadans de Catalunya que no ha tingut efecte en els percentatges d'estimació. És a dir, el que hauria de ser el punt culminant del travassament de vots cap al sobiranisme provinents del que he vingut anomenant "en aquesta Espanya, no" i que ha convertit l'independentisme en el principal projecte polític del territori no s'ha produit. Si en nombres absoluts ha augmentat, aquest s'ha vist compençat per la mobilització de l'absentisme tradicional.
El missatge és que es pot governar Espanya sent el partit més corrupte de la història moderna d'Europa i vulnerant els drets fonamentals. Impunitat. Fallida democràtica total. Recordo que aquess articles estan recolllits sota el títol de "feixismes". Llarga vida.
