La canícula recula i el departament d'educació -en minúscules- anuncia que no hi haurà problemes per cobrir les vacants d'ensenyants, ni si la grip fa estralls, gràcies a la riuada de llicenciats a l'atur disposats a sofrir els rigors de la crisi entre els murs de les escoles. Ara és el moment propici per recuperar una pel·lícula de fa uns mesos i que ja podeu trobar en DVD.
Crec que és a “Els diàlegs d’Evemero” (1777) –intraduïts al català, ai las!- on Voltaire, l’ironista, exhorta als personatges a pronunciar-se urgentment sobre els afers del món: “I si no sabeu dir-me la veritat, digueu-me almenys el que sospiteu”.
François Bégaudeau, professor d'institut que ha escrit “La classe” (2008) i que protagonitza la pel·lícula homònima, sembla que s’ha pres molt seriosament la invitació voltairiana a l’hora d’abordar l’espinós assumpte dels "mals d’escola", utilitzant una expressió igualment recent i que dóna la mesura de fins a quin punt aquesta 'querella' ajuda a fer bullir l'olla. Bona part del mèrit de la pel·lícula, en canvi, consisteix en la “renuncia” a allò tan freqüent en els debats televisius: trobar un cap de turc. És a dir, voltariana perquè enlloc d’aïllar una causa o raó suficient que expliqui el perquè del desastre i el ritual que s’executa entre els murs d’una aula de secundaria, es complau, amb vocació de documental, a fer-nos assistir a la festa que s’hi celebra: l’apoteosi de la ignorància autocomplaent i bandera de la identitat del grupuscle com a últim reducte de reconeixement; la violència indirecte en la desídia transformada en arma llancívola davant dels nassos de la impotència docent; la fatxendaria del bracet de la frustració i de la misèria; i sobretot, la lucidesa nascuda de la pèrdua d’expectatives que es resol en la burla, l’insult i la humiliació sistemàtica i recíproca.L’estratègia de Bégaudeau –menys és més- es confirma molt valuosa, i concreta la sospita en una veritat amb unes implicacions massa nombroses per trobar un desllorigador que no sigui, igualment, de llarg abast. Ens permet mirar pel forat del pany i veiem que quan els alumnes entren a l’aula tot el peix ja està venut, perquè és la tribu en pes qui educa els seus joves. I la tribu envia un missatge inequívoc: la depreciació del prestigi del coneixement per a l’èxit social. L’escola, en tot cas, exerceix de contrapès. Procura amortir-ne els efectes. I ho fa a la intempèrie perquè manca l’assumpció de la responsabilitat política per combatre la resta de causes que segueixen en la lletania de laments, complexes però reversibles: recursos econòmics per a les necessitats sorgides de les ones migratòries que d’altra banda han contribuït al creixement econòmic sense haver-nos costat ni un ral, i rectificació d’uns plans d’estudi –satisfets en el seu bonisme complaent- que confonen edat d’escolarització obligatòria amb itineraris indiferenciats. En definitiva, menys pensar en l’electoral clientela –que si vacances, que si sisena hora- i més convicció en la defensa d’una escola que garanteixi la supervivència tant del pensament crític com de la igualtat d’oportunitats, els dos requisits innegociables si de veritat es vol que la institució –potser la última- segueixi resistint les embastides d’un model social miserable i l’hi ofereixi resistència: “Està bé això de Plató” li diu l’alumna Nassim Amrabt al professor, la vigília de les vacances d’estiu. Al·leluia.
François Bégaudeau, professor d'institut que ha escrit “La classe” (2008) i que protagonitza la pel·lícula homònima, sembla que s’ha pres molt seriosament la invitació voltairiana a l’hora d’abordar l’espinós assumpte dels "mals d’escola", utilitzant una expressió igualment recent i que dóna la mesura de fins a quin punt aquesta 'querella' ajuda a fer bullir l'olla. Bona part del mèrit de la pel·lícula, en canvi, consisteix en la “renuncia” a allò tan freqüent en els debats televisius: trobar un cap de turc. És a dir, voltariana perquè enlloc d’aïllar una causa o raó suficient que expliqui el perquè del desastre i el ritual que s’executa entre els murs d’una aula de secundaria, es complau, amb vocació de documental, a fer-nos assistir a la festa que s’hi celebra: l’apoteosi de la ignorància autocomplaent i bandera de la identitat del grupuscle com a últim reducte de reconeixement; la violència indirecte en la desídia transformada en arma llancívola davant dels nassos de la impotència docent; la fatxendaria del bracet de la frustració i de la misèria; i sobretot, la lucidesa nascuda de la pèrdua d’expectatives que es resol en la burla, l’insult i la humiliació sistemàtica i recíproca.L’estratègia de Bégaudeau –menys és més- es confirma molt valuosa, i concreta la sospita en una veritat amb unes implicacions massa nombroses per trobar un desllorigador que no sigui, igualment, de llarg abast. Ens permet mirar pel forat del pany i veiem que quan els alumnes entren a l’aula tot el peix ja està venut, perquè és la tribu en pes qui educa els seus joves. I la tribu envia un missatge inequívoc: la depreciació del prestigi del coneixement per a l’èxit social. L’escola, en tot cas, exerceix de contrapès. Procura amortir-ne els efectes. I ho fa a la intempèrie perquè manca l’assumpció de la responsabilitat política per combatre la resta de causes que segueixen en la lletania de laments, complexes però reversibles: recursos econòmics per a les necessitats sorgides de les ones migratòries que d’altra banda han contribuït al creixement econòmic sense haver-nos costat ni un ral, i rectificació d’uns plans d’estudi –satisfets en el seu bonisme complaent- que confonen edat d’escolarització obligatòria amb itineraris indiferenciats. En definitiva, menys pensar en l’electoral clientela –que si vacances, que si sisena hora- i més convicció en la defensa d’una escola que garanteixi la supervivència tant del pensament crític com de la igualtat d’oportunitats, els dos requisits innegociables si de veritat es vol que la institució –potser la última- segueixi resistint les embastides d’un model social miserable i l’hi ofereixi resistència: “Està bé això de Plató” li diu l’alumna Nassim Amrabt al professor, la vigília de les vacances d’estiu. Al·leluia.
Publicat el maig de 2009, revista mà.
No hay comentarios:
Publicar un comentario