Fragmentos brevísimos

No es muy joven y desde luego no es mayor. Se oye su voz del todo intempestiva muy cerca de mí, unos taburetes más allá. La música está alta, el bar bastante oscuro. No llego a ver con quién habla, hombre o mujer:

"Probablemente sea interesante volver a recordar -y volver a callar- y decir para recordar -pero eso únicamente en los corrillos confesionales de las jóvenes; demasiado doloroso, en este tiempo incluso más que en otros, para las que ya no pueden llamarse así, de modo prematuro y cruel e injustificable- que permanece, en estos días, intacto el deseo de un amante de naturaleza divina -es decir, diabólica-  que las tome, para llevarlas al otro mundo -el que se franquea con los ojos entornados y los labios hinchados, púrpuras y temblorosos".

Estos días.

FASCISMOS / FEIXISMES fragments disperses dels darrers anys i mesos

I

En la nueva Europa de los fascismos -véase las hinchadas de la Eurocopa, los colegiales aburridos, Albiol o las señoras con gorrito estampado con la bandera británica- se agradece toda aparición pública del Papa Bergoglio, más aún si es para clamar al cielo contra el sopor occidental ante la deshumanización de los rerfugiados. Con todo, confieso que echo de menos al principesco Ratzinger. Escuchar cada uno de sus sermones era como leer a Thomas Mann. Y sospecho que tenía razón. Su empeño frente a los relativismos era certero; pero no creo que recetar doctrina y catequismo fuera la solución. Los fascismos siempre acuden cuando la evidencia de la ausencia de los Dioses se hace insoportable. Sin embargo, no podemos decretar su regreso y mucho menos su existencia. Aparte la cortinilla de la ventana y observe a su vecino demasiado humano, miedoso y atónito y abandonado de toda responsabilidad política. Los dioses se fueron para volver en sustancias menores que acarrean tragedias. Aparte las cortinas y vea como recorta con celo el césped del jardín. Lean, sino, la primera página de la "Muerte en Venecia". Y de paso se la acaban. Tal cual Ratzingers, paseando entre rosales con Petrarca bajo el brazo y sabiendo que solo les resta el solaz de saber sin poder hacer nada.

II

Vinc utilizant freqüentment la metáfora de l'equilibrista per referir-me a la situació política occidental. El subjecte en qüestió gairebé no avança per la vibràtil corda fluixa i tenim la certesa que caurà. El dubte és si ho farà de la banda de la regeneració de la cultura política per sortir dempéus de l'Era de la post-democràcia o si ho farà clamant per tal que vingui algú a posar ordre. Sóc enormement pessimista: Trump, Brexit, Rússia; negació d'auxili als refugiats, Àustria o el falaç reformisme de Macron, per enumerar-ne uns pocs.
Però també sóc conscient que habitem en l'ull de l'huracà històric, massa adherits al temps present per assegurar que aquesta no és un fase cap a una síntesi que qualli en la certesa que ha estat la regressió de la socialdemocràcia, reculada que habitem des de finals dels setanta, el que ens ha dut fins aquí.
Tant sols rellegint les línies anteriors, m'adono que progresso en el pessimisme.

III

Uno de los aspectos que me resultan más asombrosos y aborrecibles de lo que antes llamábamos "ideología dominante", es esa curiosa forma de fascismo que exhorta a los púberes al disfrute permanente y desacomplejado, y que les otorga de facto el derecho a la indolencia contumaz, mientras que, a la vez, exige a la adultez soportar las más viles humillaciones, responsabilidades, deberes y demás industrias de la competitividad y la miseria.
Nuestras escuelas son un espectáculo colosal en el cual los intérpretes se han quedado en blanco y sobreviven gracias a la ventrilocuía. Los powerpoint hablan por ellos.
Propondría decir "no" a los niños, aunque fuera de vez en cuando; exigir a los adolescentes aprobar la ESO con cierta dignidad; y, a la vez, me plantearía atreverse a levantar ni que fuera el dedo por algún que otro derecho laboral. Pero es que está muy mal visto. Pero que muy mal visto.

IV

Sembla que cada cop som menys el que pensem que l'atzucac acabarà en negociació. I això, malgrat que un cop analitzada la situació, no s'entreveu a l'horitzó cap altre desllorigador plausible: ningú en el concert internacional contempla una Espanya abandonada al seu deute, ni és factible que aquells que han protagonitzat unes mobilitzacions sense precedents a Europa (per la seva magnitud i constància), però que no sembla comptar amb suficient base social, acceptin res que per sota del reconeixament de la sobirania.
Així, hi haurà negociació. Però abans sembla bastant clar que els bàndols volen calibrar forces.
Així doncs, l'escenari no és tan impredictible com sembla i és determinant que la jornada de l'1-10 sigui exitosa.
Allí no decidirem el sí o el no. Però es decidirà quelcom tal vegada més capdal: la possibilitat de negociar allò que finalment refrendarem a les urnes des d'una posició que faci evident que l'indepentisme s'ha convertit en la primer projecte polític avui a Catalunya .Es votarà, però no aquest octubre i probablement no amb els actuals interlocutors que hi ha avui al gabinet del PP. El dia 1 no votem, prenem muscle. Em permeto dir que va per llarg si no esclata la impaciència, d'una banda i, de l'altra, no s'incorre en la humiliació. Es votarà i em permeto dir que el dia és vital.

V

Lamento tant haver de dir que en aquest país costarà molt tornar a pensar. Tant o més que constatar que Aznar -l'extrema dreta, secció neoliberal- acompleixi el seu auguri després d'haver traçat el paisatge pel que hem transitat en els darrers anys (Llei del sól, com emblema de la crisis econòmica i alteritat catalana per dibuixar l'enemic necessari de tot constructe feixista): el país està trencat.
Dues alternatives. La primera, es produeix una certa galvanització expansiva davant dels tics cada cop més autoritaris que venen de Madrid. La segona, Europa imposa una pax romana economicista que enquista el conflicte.
En tot cas, costarà molt tornar a pensar.

VI

Encara em demanen per què amb declaro antinacionalista. Només puc contestar amb una altra pregunta: "¿Et sorprèn que m'oposi a una ideològia que, encarnada principalment en el nacionalisme de matriu castellana, ens ha dut fins aquí?". Jo em limito a un laic independentisme; llegeixo Cervantes, Chirbes, Pla, Rodoreda i Houllebecq; i m'obstino a declarar-me catalanista, crític, internacionalista, socialdemòcrata, independentista cojuntural i classicista. Repeteixo per si no ha quedat clar: Liberal en tot, menys en la necessitat de regular dràsticament els mercats i en la cultura, que és sempre un fenomen exigent, bell i ardu.

VII

Després dels fets de l'1-O, la primera reflexió important es troba mirant les enquestes. És terrible. Hi ha moviments de plaques, sí, però les posicions de l'electorat estaven tan polaritzades abans de l'espectacle de furiosa violència de les forces d'assalt de l'Estat contra la meitat dels ciutadans de Catalunya que no ha tingut efecte en els percentatges d'estimació. És a dir, el que hauria de ser el punt culminant del travassament de vots cap al sobiranisme provinents del que he vingut anomenant "en aquesta Espanya, no" i que ha convertit l'independentisme en el principal projecte polític del territori no s'ha produit. Si en nombres absoluts ha augmentat, aquest s'ha vist compençat per la mobilització de l'absentisme tradicional. 

El missatge és que es pot governar Espanya sent el partit més corrupte de la història moderna d'Europa i vulnerant els drets fonamentals. Impunitat. Fallida democràtica total. Recordo que aquess articles estan recolllits sota el títol de "feixismes". Llarga vida.

DEL ROMANTICISMO I

Romanticismo en el aula. A mis queridos y pacientes alumnos que me dejan cantar en clase.

I
Embarrancado por enésima vez -¡son tantas!- en el embrollo de contar a los púberes la rotundidad de ese momento electrizante y denso, contradictorio y ambiguo y matriz de todos los que hemos conocido después. Ese momento tan esquivo en que Dios lanza los dados y detiene el mundo y después desaparece -los dados en el aire sin que nadie sepa ya si habrán de caer-. Embarrancado, digo, porque ya no sé si tengo fuerzas para explicarlo de nuevo, sostener de nuevo todas las bolas del malabarismo sin sufrir daño en el intento de sostener, digo, que ese instante los contiene todos cuando, lo que le es propio -pues es instante- es la fugacidad, la aceleración, la densidad del relámpago frente a lo que todo empalidece y todo es deuda.
Lo propio del Romanticismo es el instante. No es un naufragio, es la zozobra; el barco que en plena lucha se sabe a la deriva; es el barco en el momento del naufragio. Tiene desarrollo, pero se limita al tiempo acelerado que se da entre la zozobra y el hundimiento. Todo lo demás es Neo. Son las consecuencias, la modernidad y sus postmodernismos. El náufrago hablando solo, haciendo muecas, pavoneándose en el angosto silencio de la playa que solo él interrumpe.

II
Góngora, Soledad primera. (frag.)

Del Océano pues antes sorbido,
y luego vomitado
no lejos de un escollo coronado
de secos juncos, de calientes plumas,
alga todo y espumas,
halló hospitalidad donde halló nido
de Júpiter el ave.
Besa la arena...

III
[...] Ese es nuestro prinicipal patrimonio. En Platón o Sócrates aprendimos que la cultura es un producto sin fundamento ex machina, que se trata de una práctica sustentada "únicamente" en el diálogo interno, en el pensamiento desprejuciado. El segundo prefirió la cicuta al desconstruccionismo. El primero optó por inventar la metafísica. Pero eso es otro barruntar.
El ejemplo primogénito y esencial lo encontramos en los trágicos griegos y su capacidad para poner en la picota al conglemarado social ateniense, ponerlo en escena para someterlo a juicio ciudadano, autoinculparse y proponerse redención en nuevos sueños dorados y resurrectos en la Antártida.

JOYAS

   Dice mi amigo -que es un tipo que todo lo sabe- que a partir de cierta edad es del todo improbable que uno deje de ser como ha venido siendo; que es prácticamente imposible dejar de ser quien es. Siempre según él, del más inveterado al más candoroso psicoanalista sabe -y esconde- que, aún y haber cosechado un más que improbable éxito tras revolverse por los más profundos pastizales en la catacumbas de la consciencia y haber hundido la mano en sus hediondos lodazales, la industria habrá sido vana.
   Aún y aceptando la sospechosa posibilidad de haber extraído, y después limpiado, alguna piedra preciosa del filón oculto, difícilmente nos procurará sosiego, pero menos aún acarreará transformación alguna. Son demasiado exigentes los menesteres de los días repetidos para aprender a ser otro, iluminados por la verdad de esa joya que ha venido siendo nuestra piedra en el zapato hasta el día de hoy. Las piedras suelen querer siendo iguales a sí mismas, como bien sabe mi amigo.

Desiertos agostados.

Hoy es martes. Hoy, finalmente se produce un acontecimiento. Se juntan cerca de una docena de personas en el recodo que aparece al bajar una breve escalitana entre dos muros encalados de casetas en la Isleta del Moro. Llega una barquita hasta tocar un rellano de cemento que sirve de embarcadero a las escasisimas embarcaciones de pescadores de la población.
Dejan al sol un par de cestas de lona oscura, y dentro brillan las escamas de los jureles, algún pargo y un gallo de san pedro. Los salmonetes rojizos se asemejan al color de las lomas acantiladas que se lanzan al mar. Se precipitan al agua sedientas. En el embarcadero se forma un efímero mercadillo.

DIETARI

22 de setembre, 2014.
Matinar em resulta senzillament insofrible. Entenc que hi ha una aureola de dignitat en el trenc d'alba. Té a veure amb la promesa de les recompenses de l'honest feinejar. És prou oportú en els temps que corren, temps en que els diners s'han fet sense sortir de casa, en els parquets financers. Però en el meu cas, llevar-se de fosc significa tant sols dormir molt poc. D'altra banda, el diner mandrós i paradoxalment voraç, especulatiu, té l'indubtable avantatge d'oferir una oportunitat de vida aristocràtica. Disposar de temps. Altra cosa és com la majoria en disposa. Em temo que molts fins i tot el dediquen a fer deport.

24 / 09.
Tot igual, però més hores no dormides a sobre. Es noten. Surto tardíssim de la feina. El dia discorre feixuc. En algun moment, cito Sèneca, però ningú se n'adona. Pel demés,  simulacions. L'horari totalment alterat. Tot quan no toca. Menjo qualsevol cosa. Segueixo sense llegir a penes. Només escric això. Dies d'escassa llum.
Alguns alumnes paren atenció. Sempre satisfà això. Residus de vanitat, residus.

26 / 09.
Sense detalls, el cos es dol. He hagut de caminar a causa d'un d'aquests capricis insospitats que la feina depara. Hi ha coses a les que encara no em faig a la idea. Coix. Les contractures de l'esquena suportables.
Puc dinar a casa. Austeritat de nou. Humor passable. Finalment, després caic rendit. Fatigat i em un regust d'avís de derrota. Intento llegir, però no tinc el cap clar. Llegeixo com qui veu una telenovel·la i m'adormo.

Em desperto just per veure la compareixença de Pujol. Ha explicat un conte sentimental dirigit a aquells, l'educació sentimental dels quals ha estat, en bona mesura, fornida per ell mateix. Els coneix tant bé que els pot prémer la fibra més vibràtil. Després de les rèpliques, s'ha enfadat. El puny tremolós -un gest que ho explica gairebé tot. Confirma la intuïció que he tingut durant la primera intervenció. Hi havia un segon motiu per fer recurs al conte. S'ha convençut que aquells que té davant encara no s'afaiten o són un ignorants, uns descreguts. Amb matisos, hi estic d'acord: vulgaritat i relativisme. Diria que, en aquest moment, això l'ha irritat més que la consciència severa respecte el lloc que li pot deparar la memòria. Però avui no li corresponia i, per tant, meravella observar en moviment la Voluntat de poder del que està persuadit que es el propietari de la joguina.
Ha dit que ara la gent sap més que no sabia. L'expressió té un deix terrible.

DIETARI

13 de setembre 2014
És amb ressaca que hi veig clar. Ahir em vaig llevar amb la certesa que el paisatge que presenta el pais l'ha traçat enterament José María Aznar. Seva és l'emblemàtica Llei del sòl que delimita els perfils de l'especificitat de la crisi española i seva, l'exacerbació de la dialèctica de l'enemic respecte a Catalunya.
Avui espès des de primera hora. Qui sap si ha estat el retorn a la feina -com costa preservar-hi algun residu de dignitat a la docència!- o la gentada pletòrica a Barcelona, però el cas és que reapareix el vertigen que ha convertit els darrers dos anys en un viatge per mar revoltada. Mal viure.
Consternació al constatar que les previsions meteorològiques no es compleixen. Per ahir prometien un recer d'estiu. Frustrat al propòsit de passar la jornada entera a L'Escala i tornar amb l'hora fosca. Tot el dia vagant sense solta ni volta, tot i que el vespre m'adono que he fet feina. Feina diversa i molt neguit. Com més anys faig, més preocupació per les pessetes. És normal. Hi ha bones raons.
No veig ningú en tot el dia, tret de I. Sempre hi és. Jo també per ella. Quin gran confort. Parlo amb Laura per telèfon. Obviem la salut, però abordem alguna nota pendent a peu de pàgina que pot acabar sent cabdal. Això m'alegra.
Llegeixo poc. Apenes escric tret d'això. La premsa i la tele va plena de comentaristes inflamats pels fets d'ahir. Josep sempre deia que la feina de tertulià és envejable. Té bona part de raó. Tot el que sento i llegeixo són obvietats. Ni Juliana va gaire enllà. Escriu massa. Ramoneda dóna voltes al de sempre, però menciona la idea capital d'un règim d'Estat associat. Veritablement sorprèn que poc es gosa de posar-li nom i cognom realista a l'atzucac. Difícilment serà cosa gaire allunyada d'això. Només cal anotar les evidències. És molt poc provable que ara ja es pugui impedir algun tipus de consulta. Tant poc provable com que no hi haurà aliats per abandonar a la seva sort Espanya i el seu deute pantagruèlic. No em puc imaginar com podrien evitar una bancarrota de conseqüències globals. Qui ho vol una cosa així? De manera que l'únic dubte resideix en saber si la impassibilitat del Govern de Madrid agreujarà tant les coses que aboqui precipitadament a un desenllaç molt més traumàtic del que caldria. Es parla en l'entorn dels populars que el seu problema comença el 10 de novembre. Alerta! Erren el càlcul. El calendari és cosa primeríssima. Si el recurs a la convocatòria catalana no ve inmediatament acompanyat d'una proposta de negocició creible, el dia 9 la gentada tornarà al carrer multiplicada. Així de simple.