22 de setembre, 2014.
Matinar em resulta senzillament insofrible. Entenc que hi ha una aureola de dignitat en el trenc d'alba. Té a veure amb la promesa de les recompenses de l'honest feinejar. És prou oportú en els temps que corren, temps en que els diners s'han fet sense sortir de casa, en els parquets financers. Però en el meu cas, llevar-se de fosc significa tant sols dormir molt poc. D'altra banda, el diner mandrós i paradoxalment voraç, especulatiu, té l'indubtable avantatge d'oferir una oportunitat de vida aristocràtica. Disposar de temps. Altra cosa és com la majoria en disposa. Em temo que molts fins i tot el dediquen a fer deport.
24 / 09.
Tot igual, però més hores no dormides a sobre. Es noten. Surto tardíssim de la feina. El dia discorre feixuc. En algun moment, cito Sèneca, però ningú se n'adona. Pel demés, simulacions. L'horari totalment alterat. Tot quan no toca. Menjo qualsevol cosa. Segueixo sense llegir a penes. Només escric això. Dies d'escassa llum.
Alguns alumnes paren atenció. Sempre satisfà això. Residus de vanitat, residus.
26 / 09.
Sense detalls, el cos es dol. He hagut de caminar a causa d'un d'aquests capricis insospitats que la feina depara. Hi ha coses a les que encara no em faig a la idea. Coix. Les contractures de l'esquena suportables.
Puc dinar a casa. Austeritat de nou. Humor passable. Finalment, després caic rendit. Fatigat i em un regust d'avís de derrota. Intento llegir, però no tinc el cap clar. Llegeixo com qui veu una telenovel·la i m'adormo.
Em desperto just per veure la compareixença de Pujol. Ha explicat un conte sentimental dirigit a aquells, l'educació sentimental dels quals ha estat, en bona mesura, fornida per ell mateix. Els coneix tant bé que els pot prémer la fibra més vibràtil. Després de les rèpliques, s'ha enfadat. El puny tremolós -un gest que ho explica gairebé tot. Confirma la intuïció que he tingut durant la primera intervenció. Hi havia un segon motiu per fer recurs al conte. S'ha convençut que aquells que té davant encara no s'afaiten o són un ignorants, uns descreguts. Amb matisos, hi estic d'acord: vulgaritat i relativisme. Diria que, en aquest moment, això l'ha irritat més que la consciència severa respecte el lloc que li pot deparar la memòria. Però avui no li corresponia i, per tant, meravella observar en moviment la Voluntat de poder del que està persuadit que es el propietari de la joguina.
Ha dit que ara la gent sap més que no sabia. L'expressió té un deix terrible.
