13 de setembre 2014
És amb ressaca que hi veig clar. Ahir em vaig llevar amb la certesa que el paisatge que presenta el pais l'ha traçat enterament José María Aznar. Seva és l'emblemàtica Llei del sòl que delimita els perfils de l'especificitat de la crisi española i seva, l'exacerbació de la dialèctica de l'enemic respecte a Catalunya.
Avui espès des de primera hora. Qui sap si ha estat el retorn a la feina -com costa preservar-hi algun residu de dignitat a la docència!- o la gentada pletòrica a Barcelona, però el cas és que reapareix el vertigen que ha convertit els darrers dos anys en un viatge per mar revoltada. Mal viure.
Consternació al constatar que les previsions meteorològiques no es compleixen. Per ahir prometien un recer d'estiu. Frustrat al propòsit de passar la jornada entera a L'Escala i tornar amb l'hora fosca. Tot el dia vagant sense solta ni volta, tot i que el vespre m'adono que he fet feina. Feina diversa i molt neguit. Com més anys faig, més preocupació per les pessetes. És normal. Hi ha bones raons.
No veig ningú en tot el dia, tret de I. Sempre hi és. Jo també per ella. Quin gran confort. Parlo amb Laura per telèfon. Obviem la salut, però abordem alguna nota pendent a peu de pàgina que pot acabar sent cabdal. Això m'alegra.
Llegeixo poc. Apenes escric tret d'això. La premsa i la tele va plena de comentaristes inflamats pels fets d'ahir. Josep sempre deia que la feina de tertulià és envejable. Té bona part de raó. Tot el que sento i llegeixo són obvietats. Ni Juliana va gaire enllà. Escriu massa. Ramoneda dóna voltes al de sempre, però menciona la idea capital d'un règim d'Estat associat. Veritablement sorprèn que poc es gosa de posar-li nom i cognom realista a l'atzucac. Difícilment serà cosa gaire allunyada d'això. Només cal anotar les evidències. És molt poc provable que ara ja es pugui impedir algun tipus de consulta. Tant poc provable com que no hi haurà aliats per abandonar a la seva sort Espanya i el seu deute pantagruèlic. No em puc imaginar com podrien evitar una bancarrota de conseqüències globals. Qui ho vol una cosa així? De manera que l'únic dubte resideix en saber si la impassibilitat del Govern de Madrid agreujarà tant les coses que aboqui precipitadament a un desenllaç molt més traumàtic del que caldria. Es parla en l'entorn dels populars que el seu problema comença el 10 de novembre. Alerta! Erren el càlcul. El calendari és cosa primeríssima. Si el recurs a la convocatòria catalana no ve inmediatament acompanyat d'una proposta de negocició creible, el dia 9 la gentada tornarà al carrer multiplicada. Així de simple.
