Represa de l'activitat, però amb una mena de continuïtat melancoliosa que, sobretot a les tardes, fa que sembli que segueixin els dies de vacances. És propina.
Amb aquest ànim viatgem fins a L'Escala el cap de setmana. Però marxem tard i el dia es presenta encapotat després que a migdia s'aixequi la boira que ens ha perseguit pel Montseny durant bona part del trajecte. Ara roman més amunt. Sempre aquest aspecte de campana lànguida que ens cova. Té color de clara d'ou batut. A vegades, fins i tot sembla que en tingui la textura.
Cap a l'hora de dinar apareix el sol i fa força calor. Com n´és de notable l'efecte de l'anotació climàtica. A l'hivern serà igual, però aleshores el sol irromp lluent i gèlid, tot fatxendaria; estricta il·lusió d'un temps més benigne.
Aquest any, les tibantors musculars han persistit en plena bonança estival. Abans no era així. Temença de no estar bé enlloc ni mai. Tema seriós. Amb el fred tot pitjor. Anunciació de dols. Preocupació pels de casa. Hi penso molt. Mal humor bona part del matí. Irritació notable, semblant a la que ahir em feu vagar amb l'auto una bona estona amb la intenció de no restar més a casa.
El cafè i els diaris no ajuden. Molt tard pel meu gust.
M'adono que en aquests diaris aprendré tots el noms del mal humor; aprendré a nombrar els matisos dels dolors de la mateixa manera que els esquimals discriminen entre les tonalitats dels blancs.
Després arriba Joan i ens saludem. Al juliol vam tenir algunes xerrades breus -té molta feina en temporada alta- a la terrassa del Café del Mar. Joan sempre ben humorat, breu i ocurrent. El tipus de lleugeresa que envejo. Ai! La meva total falta de lleugeresa. Li dic que dinarem a casa seva. El dinar sí que fa virar l'humor: Amanida de rogers marinats i calamarsons farcits. Fascinant.
Segueixo pensant que el millor de les civilitzacions resideix en les seves cuines. La resta solen ser batusses i egos. Les dues coses tenen la seva gràcia i produeixen, de tant en tant, alguna cosa que val la pena. Però res com la cuina. No l'allau de seguidor dels cuiners de recent i meritosa anomenada. Això és com la resta: industria i misèries. Les cuines com les d'en Joan, això sí. Són el millor de la civilització en tant que síntesi i símbol, és clar, però també d'una manera ben concreta, específica i tangible. En un arròs mestís -sec i amb aprofitament de peixos- hi habita el millor de nosaltres. Tot l'enginy del món, la profunditat de la vida col·lectiva presa com un tall vertical d'estrats d'història i gent que en menja, en parla i polemitza. A més, hi ha algú que l'ha cuinat. Com en Joan. Un home encara jove del tipus auster, però d'una finesa extraordinària per distingir el gra el palla i dotat d'una enorme memòria gustativa. Sobretot això.
També té un gran nas. En els dos sentits. En el segon cas, es tracta d'un tret molt característic del país.
Amb I. llegim els diaris, poc i malament. Definitivament se'ns ha fet tard. Així que molt breument:
Sami Naïr, a El País, em torna obsessivament a la qüestió d'aquests anys. La desaparició del món
d'ahir i el seu tret distintiu: les classes mitjanes. Naïr es pregunta per quina raó es segueix amb les polítiques dràstiques d'austeritat quan ha quedat demostrada la seva total ineficiència. Depressió per la caiguda del consum intern, en un país on la única economia -fora del turisme i el desapareguda totxana- és una xarxa redistributiva formada per cèl·lules de petites dimensions vinculades, fonamentalment, als serveis i a la industria de components. Diu que és difícil d'entendre. M'agrada l'article, però discrepo d'aquesta conclusió, si no és que es tracta d'una figura irònica. No costa gens d'entendre, crec que mai abans havia estat tant clar. No és tant sols que "l'emperadriu germànica" encapçali la defensa dels interessos del Nord segons la percepció que els toca finançar les febleses estructurals dels surenys endarrerits i apoltronats sota un sol que fe enveja. No, la resposta rau en una particular lectura del interès general, segons la qual allò que és general pertany a l'àmbit de les abstraccions o PIB, estricta ombra fantasmagòrica dels interessos concrets de les elits financeres. En aquests temps fills de la indiferència, la decisió política -nom immerescut- preveu sacrificar la majoria a favor del compte de resultats. Serà molt dolorós. Ens africanitzem segons el dictum ideològic que ve d'orient. Misèria. El seu mantra repeteix: la reducció de costos és el camí de la competitivitat. Ho sofrirem i fracassarem. Però això ja ho vam escriure el 2008. Res de nou, tant sols més damnificats.
