TURISTES

Des de Londres, el Times ens recorda que tot plegat sembla una paròdia, una opereta italiana –poseu togues on hi ha capes-. El jutge Varela fa un avís per navegants, la memòria de les víctimes del franquisme suspesa a l’aire. No és que les desaparicions siguin incertes, sinó que manca “la competència legal” per indagar-les. Però sobretot, la imputació de Garzón es revela com el símptoma més evident de la idiosincràsia de la pràctica política: no és la veritat que en guia l’acció, sinó el poder. És el mateix esperit que anima la cinquena pròrroga, en espera de la sisena ponència del TC. En la deserció, ens demostren que, si l’equilibri de forces és compromès, aleshores silenci, ocultació. L’acció d’uns i altres és pura fantasmagoria, quelcom que se’ns “apareix en forma d'ésser real, tot i ésser una cosa imaginada (Diec)”. La imatge és suggestiva. Passadissos llargs, llargues esperes, abandó de les funcions. Invisibilitat de les responsabilitats i l’esperança que el temps porti l’oblit, abans que arribi la pròxima escomesa electoral. El fantasma és el retrat moral de l’estament polític i judicial –poseu togues als llençols-. La invisibilitat que Sáenz de Santamaría ambiciona. Però, tant sols hi ha quelcom pitjor que la corrupció per a la credibilitat de les institucions democràtiques, això és, l’intent desacomplexat d’eludir-la. Inquieta l’estratègia política del PP ¿Quin perfil d’electorat concep quan, enlloc de perseguir-la, l’oculta sota la catifa dels “defectes formals de procediment judicial”? L’aparell es posa en marxa, no per discutir la innocència dels imputats, sinó per fer-la invisible –poseu togues on hi ha sastres-. Per més que n’anomenin l’eròtica, el poder es un instrument més que una finalitat. En el mateix acte d’ocultació, concedeix que els majors del partit de l’expresident gimnasta no el cobegen només per lluïment de fireta, per fons d’acció social. Com a les Rambles, a la política hi anem en xancletes i camisa florejada. Amb tot -i en temps de crisi- la vida continua, però amb la inquietud que ens la juguen amb cartes marcades d’art de fuga. Mou el trilero, com si fóssim turistes de la democràcia.

Article publicat a la revista mà, abril 2010.